Manel Oltra

València, 1922

Manel Oltra és un autor poc conegut pels sardanistes. És natural, ja que la seva producció sardanista és curta, i en cap cas apta per als balladors (no coneixem a cap dansaire que hagi estat capaç de ballar la seva sardana Ambígua, per exemple). Però és una figura cabdal de la música per a cobla. Durant molts anys ha dedicat la seva inspiració i bon ofici a composar multitut de gloses, poemes per a cobla i obra lliure en general, moltes d’elles obres mestres.

El seu currículum és impressionant: professor i sotsdirector del Conservatori Municipal de Música, en una època en la qual aquesta escola era la única referencia pels estudiants de música de grau superior. Catedràtic d’harmonia, contrapunt i fuga, la gran majoria de músics de dues generacions han passat per les seves aules i han ‘patit’ el seu rigor acadèmic.

 

Però quan es tracta de posar les notes en el pentagrama pensant en la cobla, aquest mestre és capaç de les instrumentacions i filigranes més originals que es poden idear. Els músics es sorprenen cada cop que interpreten les seves obres, ja que domina la cobla com ningú, i la fa treballar d’una manera diferent a la resta de compositors.

Durant un munt d’anys ha acceptat encàrrecs d’esbarts dansaires per instrumentar les danses tradicionals, en especial l’Esbart Sabadell Dansaire, i els resultats han estat sovint peces que han passat dels festivals de dansa a les sales de concert, com el cas de la magnífica Contradansa (1955). Apart dels encàrrecs ha composat, i encara composa, un munt d’obres lliures per a cobla, de les quals destaquem l’original Rapsòdia per a piano i cobla, que li va dedicar a Miquel Farré, el célebre pianista que també era catedràtic al Conservatori de Barcelona.; i també el poema Montmagastre, o la Suite Primària. En moltes de les seves obres incorpora instruments externs a la cobla, com la percusió, el piano, el violoncel, la flauta o el clarinet, amb resultats sempre sorprenents.