La tenora

També creat sobre el 1850 a partir de les xeremies i les tarotes, i construit amb la fusta de ginjoler (zizyphus jujuba), la tenora té però un fragment final metàlic (campana), ja que es massa ample per ser fabricat en fusta, i el seu pes seria molt alt.

Les canyes o inxes són lleugerament més grans que les del tible, i el seu registre habitual és de tres octaves. Està afinat el si bemoll, i per tant sona una segona per sota de la nota escrita.

La seva construcció es duta a terme per molts pocs tallers artesants. Històricament tenim a fabricants com Llantà, Soldevila ‘Catroi’ i Pardo. Actualment els principals fabricants són els tallers de Sibila-Orriols i Puigdellívol. Aquests tallers es dediquen tant al tible com a la tenora.

L’emissió del so de la tenora és suau, però pot arribar a ser molt potent en el registre fort. Històricament els instèrprets de tenora eren coneguts per la seva fortalesa o resistència, però actualment es valora més la musicalitat i l’expresivitat.

La tenora és l’instrument més valorat de la cobla, i sol tenir, en el cas del primer tenora, els passatges solistes i porta normalment les melodies de les sardanes (el famós ‘cant de tenora’)