Josep Maria Bernat i Colomina (Barcelona 1925-1992)
El mestre Bernat, àlies ‘sastre’ pels seus amics (era el seu ofici) és un clar exemple que com un sardanista pot arribar amb voluntat i predisposició a ser un gran compositor. La seva sensibilitat i sentiment musicals eren enormes, i es convertí en un compositor típic post-romàntic; és a dir, tenia una visió trascendent de la música i de la vida, com tots els romàntics. Melòman de cap a peus, era habitual del Liceu i del Palau, i en la seva música es nota clarament la influència de compositors com Tchaikowsky o Mahler.
La seva joventut, durant la postguerra la visqué al barri del Raval, a la cruïlla dels carrers Elisabets i Notariat, a tocar de les Rambles, on podia sentir tocar el piano cada dia ni més ni menys que a Joaquim Serra i a Fèlix Martínez i Comín, que es convertiria en el seu mestre. Va ser fundador de la colla Lliris Blaus, de la Unio de Colles Sardanistes, i articulista a diversos mitjans sobre el món de la sardana. La seva primera composició però no arriba fins a la seva maduresa, el 1962, i és Un racó de claustre, de melodia melangiosa i inspirada. Fins a la seva mort, un total de 36 sardanes, algunes d’elles força agosarades i plenes de dissonàncies. La seva preferida era Scala Dei (1979) però la que aconseguí més èxit fou sens dubte Maria Teresa (Sardana de l’any 1975).
Però aquí no s’acaba la seva obra. Com a compositor va voler seguir el cami dels seus mestres Serra i Comin i és autor de tres grans obres, de llarg format, la Suite num.1, els Quatre moviments en forma de simfonia i el poema Un dia a la Noguera (pòstum del 1992), totes elles a dues cobles. Com a director va engegar dos projectes ben diferents amb dues cobles com la Juvenil de Bellpuig (i la filial infantil Tres Turons) i la Mediterrània, convertint-se en seu progenitor. La Cobla Sabadell també va estar sota la seva direcció des del 1989, fins a la seva mort sobtada al maig de 92. No cal dir que aquestes cobles van aprendre del seu mestratge i manera d’entendre la música.
