Cobla Sabadell - La tenora

Apunts d’història

El seu nom popular és el de tenora o tenor malgrat que el seu nom propi és el de xeremia tenora. Aquest nom es rep de les antigues xeremies tenors i tibles o discants sonades a les cobles de ministrers de dansa alta del Renaixement. Les xeremies i bombardes eren uns instruments de forma cònica amb doble llengüeta. 

A partir d’un determinat moment s’inicien dos processos d’evolució i modernització de les xeremies, l’un desembocarà al desenvolupament de l’oboè per a la música culta i l’altre la el de la tarota en la música popular a Catalunya.

El següent pas en l’evolució de l’instrument és la fragmentació del tub en diverses peces i la incorporació de claus per augmentar la tessitura pel que fa les notes greus i per facilitar l’execució del les notes agudes. En aquest sentit fou Andreu Toron (Camelàs, 1815 - Perpinyà, 1886) qui a més de perfeccionar el sistema de tretze claus d’Ivan Müller, va substituir el pavelló de fusta de la tenora per un pavelló metàl·lic creant la tenora tal com la coneixem en l’actualitat. El 23 de desembre de 1949 Andreu Toron feu la presentació pública de l’instrument anomenat oboè –tenor, instrument ideat en el seu origen per formar part de les Bandes militars franceses.
Durant el segle XIX la inquietud per modernitzar els repertoris i les sonoritats de les agrupacions instrumentals de l’època afavoreix l’introducció d’instruments de metall i fusta modernitzats amb mecanismes desenvolupats durant la revolució industrial, aquest fenomen serà decisiu pel que fa l’evolució de les cobles primitives (mitja cobla, cobla de flabiols, cobla de tres quartans, cobles de ministrers) cap a les cobles modernes o de sardanes. Un dels personatges cabdals que se li atribueix gran part d’aquesta transformació instrumental i musical fou el destacat intèrpret de tenora i cap de cobla Pep Ventura.
En el anys posteriors a la seva creació hi ha hagut una voluntat de perfeccionar i millorar aquest instrument. D’aquesta inquietud han sorgit estudis científics, millores tècniques i noves propostes com és el cas de la tenora metàl·lica o tenora simfònica de Josep Coll, la tenora baríton projecte dirigit per Joaquim Agulló,i la tenora mans petites o tiblet elaborat la Comissió de Recerca i Investigació de l’ACEM.

Organologia

La tenora se tracta d’un instrument aeròfon (de vent) de doble llengüeta construït tradicionalment de fusta de ginjoler (Ziziphus jujuba). El tible i la tenora pertanyen a la mateixa família i difereixen en quant a dimensions, i per tant, en quant a tessitura. La tenora està afinada en Sib, (2a major baixa de les notes escrites).

Extensió escita

La tenora té una forma lleugerament cònica amb alguns trams cilíndrics. Consta de cinc parts: canya (inxa o llengüeta), tudell, peça superior, peça inferior i pavelló o campana.

1. La canya es construeix artesanalment. Està formada per dues pales de canya (arundo donax) sobreposades, lligades amb un filferro i amb fil de cotó pel seu vèrtex inferior. Aquestes dues peces lligades, en passar-hi la columna d’aire vibren l’una contra l’altre i produeixen el so. La seva forma és lleugerament triangular i s’introdueix en el tudell per la part inferior.
2. Tudell. Està format per una peça metàl·lica de forma cònica i una peça exterior en forma de pirueta.
3. Peça o cos superior. Tub de fusta de forma cònica. Consta de set forats i cinc o sis claus. Les claus són les plaques metàl·liques que accionen altres forats que no podem tapar directament amb els dits.
4. Peça o cos inferior: També és cònica com la superior però més llarga. Trobem 11 forats i 8 o 11 claus.
5. La campana o pavelló. La campana és metàl·lica i en surten quatre notes diferents.

La facilitat de so de la tenora permet articular un fraseig ampli sense perdre capacitat expressiva. La seva potència i el seu marge dinàmic junt amb el seu característic vibrato confereixen un so molt característic. Tal com apunta Joaquim Serra en el seu Tractat d’instrumentació per a cobla “el tenor és, dins la Cobla, l’instrument solista per excel·lència”